ODM+10

La dècada dels noranta del segle XX fou una de les etapes de la història contemporànea que ha marcat de manera força important els aconteixements posteriors. No solsament fou la caiguda del Mur de Berlín i la descomposició de la URSS que van portar a la desaparició del món bipolar de segona meitat de segle XX; també foren uns anys de repensament de molts dels apriorismes que havien dominat l’escena internacional durant els anys anteriors. La globalització i les seves repercussions, la velocitat amb la que la informació va començar a circular, i la repercussió de qualsevol aconteixement al món en les agendes polítiques i les consciències socials arreu va provocar l’emergencia imparable d’un actor internacional sempre present però que en aquest context va intuir una «finestra d’oportunitat» que va aprofitar. Estic parlant de la societat civil internacional i la seva presència en les grans Cimeres  de Nacions Unides d’aquesta dècada.

Una d’aquestes grans cimeres fou la Cimera del Mil·lenni de l’any 2000 celebrada a Nova York, i en la qual s’adoptà la Declaració del Mil·lenni per la qual els estats es van comprometre a uns objectius específics (concretament vuit) a complir l’any 2015 per tal de reduir la pobresa al món. Ara ja estem a l’any 2010 i al setembre es celebrarà una Conferència d’Alt Nivell en la qual s’espera donar un impuls definitiu a aquests objectius. Uns ODM, que val a dir, estableixen un mínim común denominador i que per tant molts autors creuen que no tenen l’ambició que haurien de tenir.

Respecte a la pobresa i els seus indicadors, és corrent caure en un joc de xifres i dades que van arribant de tots llocs i que moltes vegades fan que es produeixi tal acumulació de números que un acaba sense saber exactament a quins donar certa preferència. Una de les parts del sistema de les Nacions Unides que resta més a la sombra, tot i la seva importància, és el Departament d’Assumptes Econòmics i Socials (UN DESA), departament que depèn de la Secretaria de Nacions Unides i que, entre d’altres, treballa al voltant dels temes de desenvolupament tot fent recerca, publicant anàlisis i donant recolzament als estats. Doncs bé, a la pàgina web del DESA es publiquen les que, per mi, són de les millors publicacions sobre temes de desenvolupament que es poden aconseguir. Aquests dies estic immers en la lectura (en diagonal perquè són més de 200 pàgines), del document Rethinking Poverty, Report on the world social situation 2010. En aquest es fa un repàs de l’evolució de la pobresa al món durant els últims anys i té algunes dades que crec que val la pena destacar i que, en part, mostren l’evolució del sistema internacional en els últims anys.

Una de les primeres constatacions a tenir en compte és que la població mundial ha augmentat de forma considerable en aquests últims vint anys. Hem passat d’uns cinc mil milions i mig d’habitants al 1990 a uns més de sis mil milions a finals de la primera dècada del segel XXI. A l’any 1990 hi havia uns 1.800 milions de persones que vivien amb menys d’1.25$ al dia (aquí val la pena fer aquest parèntesi ja que aquest «index de mesura» l’elabora el Banc Mundial; abans la barrera eren 1$ al dia, ara 1.25$), mentre que al 2005 el nombre s’ha vist reduit a uns 1.300 milions.

Si desglosem les dades per regions, dada que ens permet veure les diferents evolucions dins del sistema internacional, observem que:

• Asia Oriental i Pacífic: ha passat del 48.16% (1990) al 22.97% (2005);
• Europa de l’Est i Asia Central : del 0.5% al 1.26%;
• Amèrica Llatina i Carib: del 2.37% al 3.35%;
• Orient Mitjà i Nord Africa: del 0.53% al 0.8%;
• Asia del Sud: del 31.94% al 41.26%;
• Africa Sub Sahariana: del 16.49% al 28.37%.

Aquests números ens mostren algunes dades interessants: en totes les regions ha augmentat la pobresa, amb l’excepció de l’Asia Oriental i Pacífic bàsicament per l’ascens i desenvolupament de la Xina i la zona al voltant del Mar de la Xina i Corea; la zona de l’Europa de l’Est i Àsia Central després de la caiguda de la URSS i de «l’abraçada» a l’economia de mercat ha vist com el percentatge de pobresa s’ha quasi triplicat. A l’Amèrica Llatina i Carib, tot i augmentar considerablement, la reducció al 2005 respecte a les dades del 2002 (any en que podríem dir que el mapa polític de la regió té un clar component esquerrà no tradicional) és de quasi un 0.3%; a l’Asia del Sud la pobresa s’ha disparat (Afganistan, Pakistan, Bangladesh, India); i com sempre quan es parla de pobresa i desenvolupament, la regió de l’Africa sub-sahariana continua sent la regió més desafavorida del planeta.

Per regions, els països amb més percentatge de pobresa al 1990 i 2005 són:

• Africa Sub-Sahariana: Guinea / Liberia;
• Asia Oriental i Pacífic: Cambodja / Timor-Leste;
• Asia del Sud: el Nepal;
• Amèrica Llatina i el Carib: Haití;
• Orient Mitjà i Nord d’Africa: Algèria / Djibuti;
• Europa de l’Est i Asia Central: Azerbajan / Uzbekistan;

Aquestes dades, resumides aquí de forma «denunciable», ens mostren els canvis en les tendències mundials des de 1990. Certes regions han vist com el desenvolupament formava part del seu dia a dia repercutint en el percentatge de gent pobre en el seu si, mentre que en altres regions els canvis al món es tredueixen en una perpetuació i aprofundiment de les «enfermetats del sistema» o com alguns economistes amb poca visió perifèrica (mai millor dit) anomenen «danys colaterals». És paradigmàtic el cas de la regió de l’Asia Oriental, que des de fa uns quants anys s’ha convertit en la «fàbrica i el banquer» d’occident, repercutint en el nivell de vida i el grau de desenvolupament dels països de la regió. A l’Europa de l’Est l’entrada en l’economia de mercat, tot i unes xifres de creixement macroeconòmic molt alts en els primers anys de la transició, han contribuit a una desestabilització interna (vista clarament en l’actual crisi i les seves repercussions en aquests països) i a un augment de la pobresa en el seu si. Amèrica Llatina, tot i el augment de la població que viu amb menys d’1.25$ al dia té en les desigualtats existents el seu veritable repte. Pel que fa a l’Àfrica, tot i les pronosticades millores econòmiques que economistes del FMI i el BM preveuen per aquests pròxims anys, continua tenint una pobresa estructural fortament arraigada i que serà erradicada quan es produeixi la veritable revolució global.

El cert és que en el fons de tot l’anterior sorgeix una altre dicotomia: pobresa vs. desigualtat. Els ODM s’han centrat en la reducció de la pobresa, i tot i que això s’ha aconseguit en termes absoluts, és probable que la desigualtat hagi augmentat en la majoria de regions al món. L’exemple paradigmàtic d’això és l’Amèrica Llatina dels 80’s i 90’s i les bones dades macroeconòmiques i les desastroses conseqüències per la població. Això és una altre qüestió, però val la pena tenir-la en consideració ara que aquestes tres paraules (Objectius de Desenvolupamnent del Mil·leni) estaran en boca de molts polítics, periodistes i societat civil. El món està canviant i les seves estructures han trontollat i regiren les bases existents durant unes quantes dècades. La crisi d’aquests últims anys està sent la punta de llança d’aquests canvis i una gran oportunitat per millorar el ja existent i canviar el que s’ha de canviar. Sembla que aquesta oportunitat s’estigui perdent, però el que no es podrà obviar són els canvis que s’estan produint. Es feina i responsabilitat de tots fer que aquests canvis tinguin repercussions reals en tot el món, i principalment en aquelles regions i països on els canvis són cada vegada més necessaris.

En aquest sentit, el ODM nº8: generar un pacte global pel desenvolupament, em sembla d’una importància vital.

NAN